dijous, 14 de febrer del 2013

Joseph Ratzinger, molt bé!

M’han demanat de la revista L’Agulla que escrigui alguna cosa sobre la renúncia de Benet XVI i, un cop ho he tingut fet, he pensat que també ho podia penjar aquí. I aquí va.
Recordo que fa uns anys, quan es parlava que Joan Pau II era un ferm candidat al premi Nobel de la Pau, un polític d’esquerres em va preguntar que com era possible que li donessin el Nobel de la Pau a algú que era considerat el representant de Déu a la terra i que, per tant, estava fora de la categoria dels éssers humans, que és a qui estan destinats aquesta mena de premis. No m’ho deia amb ironia, m’ho deia seriosament, us ho asseguro. Més a menys com un d’aquests entrevistats a la plaça de Sant Pere que aquests dies surten als diaris, que es preguntava que com podia ser que Déu volgués tenir ara dos representants simultanis.
Joseph Ratzinger, Benet XVI, amb la seva renúncia ha fet molt per desmuntar aquesta mena de plantejament, tan i tan arrelat. I val la pena agrair-li-ho. És bastant probable que el camí de l’Església no canviï gaire amb el successor que ara surti elegit, i que continuem sotmesos a aquesta ventada involucionista que fa ja tant de temps que ens fa patir, però estic segur que el pas que acaba de donar el papa tindrà conseqüències positives, i espero que importants, de cara al futur.
A mi, la teologia de Joseph Ratzinger, que diuen que és tan bona, no m’agrada gaire, perquè la veig molt barrejada amb uns quants prejudicis força discutibles cristianament. Però en aquesta decisió de la renúncia sí que es veu molt clar que ha posat per damunt de tot un principi teològic, un principi de fe, que arriba, crec jo, fins al nervi de l’Evangeli: que cadascú ha de ser capaç d’escoltar la veu de Déu, veure quins camins Déu li proposa, i mirar de respondre-hi tan bé com sàpiga, i que això ho ha de fer posant en joc totes les capacitats de discerniment, de raonabilitat, i també d’humilitat per conèixer les pròpies capacitats i les pròpies limitacions. Joseph Ratzinger va tenir clar en el seu moment que això de ser papa era una tasca a la qual estava cridat a respondre-hi, però quan, fent servir el seu cervell, ha vist que ja no podia fer-ho amb dignitat, ha entès que la crida de Déu havia canviat i ara li demanava, simplement, anar-se’n. I no s’ha deixat enganyar per les diverses excuses que segur que li venien al cap: des de la mística de l’entrega personal que al capdavall el que fa és posar la pròpia persona per damunt de la tasca a realitzar, fins a la por que l’Església aparegui feble i insegura davant el món. Aquí sí que hem vist el bon teòleg que Ratzinger és capaç de ser, i que sap que Deu no vol sacrificis inútils sinó treball fet amb pau, i que sap també que l’important de l’Església no és que sigui vista com una institució perfecta i sense fissures sinó com el lloc on poder trobar Déu.
Amb la renúncia de Joseph Ratzinger, la institució papal, i la jerarquia eclesiàstica en general, ha quedat clarament debilitada en la seva més o menys explícita pretensió de ser la presència de Déu a la terra. La tasca papal continuarà sent certament important, però el qui l’exerceix ja no podrà ser considerat com una mena de semi-Déu de per vida sinó, tan sols, com un cristià que exerceix una funció, potser fins a la seva mort o potser només per un temps. En aquest any del cinquantenari del Concili Vaticà II, jo m’atreviria a dir que aquesta renúncia és fruit de l’estil d’Església que allà va néixer.

1 comentari:

  1. Què bon article! Dónes una visió profunda de la decisió del Papa. M'agrada el que dius de la seva decisió creient i la conexió amb Vatican II. Està molt ben "lligat"
    Una abraçada

    ResponElimina