dijous, 13 de desembre del 2012

En temps de desolació


El Partit Popular, amb el ministre Wert en pla punta de llança, és nefast i més que nefast. Tant amb el tema nacional com amb el tema social. Però no veig per enlloc que hi hagi cap resposta seriosa ni amb futur. I he entrat, no sé si definitivament, en situació de desolació política.
En el tema nacional, m’esparvera el que estan fent CiU i ERC. Tinc la sensació que viuen fora de la realitat, dins un núvol que s’han creat ells, i que acabarà estavellant-se i provocant encara més patiment i frustració, com si no en tinguéssim ja prou. Perquè, aquesta consulta que volen fer abans de dos anys, ¿per què servirà? No serà, certament una consulta amb valor per a l’estat espanyol, perquè es farà amb l’estat en contra. I si és així, ¿quina utilitat tindrà? A més, una consulta feta amb l’estat en contra comportarà, sens dubte, que els que hi votaran seran bàsicament els independentistes, i poc valor demostratiu tindrà. I el tan comentat aval europeu és pur somni. No, així no es va enlloc.
Però la cosa més greu és que al davant no hi ha cap alternativa seriosa. Jo continuo pensant que caldria treballar amb fermesa per la proposta federal, però el PSC està cada cop més esllanguit i amb el PSOE difícilment s’hi podrà comptar, almenys per ara. ¿I la Crida Federalista i d’Esquerres? Té tota la pinta que era només un rebrot electoral i ara ja s’ha fos.
Evidentment, jo continuaré reivindicant la llengua i la cultura catalanes i l’opció federalista, però des de la més absoluta sensació de desempar.
I llavors ve el tema social, més difús perquè hi ha més elements incontrolables i que em sento incapaç d’analitzar, però que és més tràgic encara que el tema nacional. Quanta fredor en els nostres governants (europeus, espanyols i catalans), quant de patiment en tantíssima gent, quanta por de cara al futur! Ens ho volen prendre tot, i ens volen convèncer que tant és el que fem, que ells pensen tirar endavant per aquest camí. I potser tenen raó, potser tenen a les mans els instruments que els permeten fer el que vulguin. Sí, és clar, continuarem dient que no hi ha dret, i manifestant-nos quan calgui. Però també amb sensació de desempar.
I em pregunto, com a cristià en ple temps d’Advent: ¿què hi té a veure amb tot això l’espera de la vinguda del Senyor que celebrem aquests dies? Quan aquests dies sento ressonar les profecies que parlen d’un món renovat, és com si estiguessin infinitament lluny. I això que aquestes profecies a mi sempre m’han sigut un magnífic estímul. Però aquest any em sembla que el que més em ressona és l’evangeli d’aquest diumenge que ve, quan la gent va a veure Joan Baptista per preguntar-li com s’han de preparar per la vinguda del Senyor. “¿Què hem de fer?”, pregunta la gent. I Joan contesta: “Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que faci el mateix”. Es deu tractar de continuar treballant, en el que es pugui, per un món més digne i igualitari. Ni que sigui enmig de la desolació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada