dimarts, 27 de novembre del 2012

Divendres presentem el llibre




Aquest divendres, dia 30, a les 7 del vespre, al Centre Cultural Sant Joan (carrer del Pare Artigas, 2), el Grup Tres Torres fem la presentació del llibre “Viladecans, els llocs i les històries”, que vaig començar a escriure l’estiu de l’any passat i que realment he disfrutat molt fent-lo.
A la propaganda el descrivim així: “Un recorregut per Viladecans, per descobrir-hi els monuments, i els racons, i els espais potser desconeguts, i les històries que amaga cada lloc. Per conèixer més aquesta ciutat nostra i les seves riqueses, i sentir-nos-en orgullosos”.
Hi intervindran l’Encarna García Jiménez, regidora de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, el Jaume Vendrell Condeminas, president del grup “+ de mil històries” de Sant Climent de Llobregat, un grup que es dedica també a la preservació i difusió del patrimoni històric i cultural, i un servidor. I després cantarem el “Tireu confits” i prendrem coca i cava.
Doncs això. Tant si sou de Viladecans com si no, si voleu venir, ja ho sabeu.

dilluns, 26 de novembre del 2012

Una petició al PSC i una altra a ICV



La meva il·lusió d’aquestes eleccions era que el PSC i ICV tinguessin entre tots dos majoria i poguessin governar. Una il·lusió irracional, evidentment. Però en tot cas, i vist com ha anat tot plegat, i davant el futur desgavellat que ens espera, jo voldria demanar una cosa a cada un d’aquests dos partits.
Al PSC li voldria demanar que no afluixin amb el tema del federalisme i la reforma de la Constitució, i que facin tot el que calgui per comprometre-hi al PSOE. Jo crec que aquesta és l’única alternativa seriosa de futur, i la gent del PSC són els únics capaços de promoure-la. Jo crec que el PSOE li deu haver vist, amb la marea independentista, les orelles al llop, i això s’ha d‘aprofitar. Perquè si un dels dos grans partits espanyols s’empapa d’això, tenim futur. Si no, tot plegat pot acabar com el rosari de l’aurora. Ja sé que és complicadíssim, però per favor, que no afluixin. Per favor, jo vull poder viure en una Espanya reconegudament plurinacional.
I a ICV li voldria demanar que no donin més oxigen a l’Artur Mas. Perquè al mateix temps que li criticaven (i ho han fet realment molt bé!) la seva política econòmica i social, alhora l’ajudaven a inflar el globus independentista, del qual ell s’aprofitava per anestesiar la gent i fer-li oblidar la seva indigna política de retallades. A mi em sap greu que ICV no sigui capaç d’apostar o per una Espanya federal o per una Catalunya independent, tot i que entenc que, amb la mena de composició del partit i del seu electorat no ho faci. Però ara farà un pèssim servei a les classes populars i a les víctimes de la política neocapitalista de Mas si continua apuntant-se al carro dels seus deliris.

dijous, 22 de novembre del 2012

Esperar les eleccions amb Salvat-Papasseit




Tot el que envolta les eleccions de diumenge em produeix una profunda pena i em deprimeix. Quin immens disbarat, Déu meu! M’intento consolar amb la poesia de Joan Salvat-Papasseit...

Res no és mesquí 
ni cap hora és isarda, 
ni és fosca la ventura de la nit. 
I la rosada és clara 
que el sol surt i s'ullprèn 
i té delit del bany: 
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta. 

Res no és mesquí, 
i tot ric com el vi i la galta colrada. 
I l'onada del mar sempre riu, 
Primavera d'hivern — Primavera d'estiu. 
I tot és Primavera: 
i tota fulla verda eternament. 

Res no és mesquí, 
perquè els dies no passen; 
i no arriba la mort ni si l'heu demanada. 
I si l'heu demanada us dissimula un clot 
perquè per tornar a néixer necessiteu morir. 
I no som mai un plor 
sinó un somriure fi 
que es dispersa com grills de taronja. 

Res no és mesquí 
perquè la cançó canta en cada bri de cosa. 
—Avui demà i ahir 
s'esfullarà una rosa: 
i a la verge més jove li vindrà llet al pit. 

diumenge, 18 de novembre del 2012

Els ponts trencats, i els deures que li toca fer al PSOE



 Transcric aquí un article notablement llarg, però interessantíssim i amb el qual estic d’acord en la majoria de punts. Es titula “Los puentes rotos”, és de l’exconseller Antoni Castells, va sortir al País de dijous i és una resposta a un article anterior de Fernando Vallespín. Castells, en un cert moment, diu que els ponts entre Catalunya i Espanya estan trencats, i que si Espanya “de verdad desea reconstruirlos, debería moverse rápido, con una valentía muy superior a la mostrada hasta ahora”. Jo no gosaria dir-ho tan contundent, això de que els ponts estan trencats, almenys per a una part de la població. Però comparteixo la idea que és Espanya, sobretot, qui s’ha de moure. I, dins Espanya, qui més capaç hauria de ser de fer-ho és el PSOE. Crec que aquesta és la gran feina actual del PSC, malgrat tots els desastres electorals anunciats: convèncer el PSOE. Com vaig escriure l’altre dia a propòsit de la vaga, la nostra esquerra ha de ser capaç de pensar i de proposar, amb valentia… Perquè realment, anar cap a l’Ítaca aquesta del nostre Moisès particular, ni parlar-ne!
.


Querido Fernando:
Acabo de leer tu artículo en EL PAÍS del sábado 10 de noviembre, y quiero felicitarte por tu ponderación, claridad y prudencia. ¡Ojalá hubiera en España mucha gente como tú!
Sin embargo, no puedo resistir llamarte la atención sobre un punto que para mí resulta muy revelador del problema de fondo que tenemos delante, que no es otro que el de tratar de ver al menos los hechos que podríamos denominar objetivos (si es que existen) con un mínimo de coincidencia desde las dos partes, requisito indispensable para hacer posible el diálogo. Porque un diálogo que tenga por propósito alcanzar un acuerdo que no sea la constatación de que es imposible continuar juntos (puesto que también para eso habría que dialogar) exige unas mínimas bases comunes en la percepción de la realidad.
Te voy a poner un ejemplo. Una de las cuestiones sensibles que están en el núcleo del conflicto actual es el de la relación fiscal entre Cataluña y España. Y aquí, unos podrán opinar que el déficit fiscal es excesivo, incluso muy excesivo, y otros que es el que debería ser. Pero lo que resulta imposible es cualquier tipo de diálogo que no parta de la aceptación de que este déficit fiscal existe y que se sitúa en una horquilla determinada. Pero, claro, si una de las partes cree que cualquier solidaridad equivale a un expolio y la otra considera, no ya que Cataluña tiene el déficit fiscal que le corresponde, ¡sino que es la CA más insolidaria de España! (como las encuestas indican que ocurre hoy en día, gracias a la tergiversación sistemática a la que se han dedicado durante años algunos medios y formaciones políticas, ante el silencio estruendoso de algunos de los que ahora os preocupáis, y de las altas instituciones del Estado que ahora hablan de quimeras), entonces no ya el acuerdo, sino simplemente el diálogo, es sencillamente imposible.
En tu artículo afirmas que “(…) la inmensa mayoría de los tuits [derivados del Manifiesto] mostraban el desencuentro creciente entre las posiciones independentistas y aquellas que ponen esperanzas en alguna forma de reconciliación [se debe entender que refiriéndote a las de los firmantes del Manifiesto]”, y más adelante señalas que algunos de ellos vienen a decir “(…) vosotros, los que decís que nos comprendéis, teníais que haberos movilizado antes”.
Quiero empezar por reconocer con toda claridad que el Manifiesto supone una toma de posición valiente y que se echaba en falta (dejando aparte el artículo, para mí importantísimo, de Francisco Rubio Llorente, posiblemente la máxima autoridad de España en materia constitucional, publicado, también en EL PAÍS, el día 8 de octubre). Especialmente, desde mi punto de vista, por la proclamación explícita y rotunda que formula en el sentido de aceptar lo que decidan los ciudadanos de Cataluña respecto a su relación con España.
Sin embargo, permíteme que te diga que yo creo que es sumamente sesgado y poco objetivo en el análisis que efectúa del conflicto actual y de las causas que han conducido hasta aquí. En este punto, el grado de comprensión del Manifiesto (del que haces gala en tu artículo) es perfectamente descriptible. Te recuerdo algunas de sus frases: “Los independentistas convierten su particular idea de España en el chivo expiatorio en el que cargar todos los malestares”, “La afirmación de que España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado, que olvida deliberadamente cómo en los conflictos y guerras civiles en los que todo el país se vio envuelto, los catalanes, al igual que el resto de los españoles, se dividieron entre los diferentes bandos”, “Ni Cataluña está sometida al expolio por parte de España, ni el común de los españoles alberga sentimiento alguno de menosprecio hacia ella”, “Es preciso que CiU y otras fuerzas de afinidad independentista asuman sus graves responsabilidades en la equivocada gestión de la presente crisis económica y en los abusos en que incurrieron y dejen de exculparse bajo el supuesto expolio perpetrado por España”. Leyendo el Manifiesto, uno tiene la impresión de que no existe ninguna causa objetiva que explique que la sociedad catalana haya llegado a este punto casi de ruptura con el resto de España. Parece como si todo esto obedeciera a una especie de paranoia.
¿Se puede analizar con un mínimo de seriedad la situación actual sin hacer ni una miserable mención a la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto de Autonomía de Cataluña y al proceso que condujo hasta allí? ¿Se pueden criticar seriamente las exageraciones que sin duda han cometido algunos hablando de expolio fiscal y no criticar con igual severidad a aquellos otros que un día sí, y otro, también, han alimentado la idea de una Cataluña carroñera e insolidaria? ¿Hay que criticar solo a aquellos que dicen que España roba a Cataluña y no a los que dicen que Cataluña roba a España (el antiguo presidente de la Junta de Extremadura, en el apogeo del delirio, llegó a afirmar que Cataluña robó a Extremadura ¡nada menos que inmigrantes!)? ¿Se puede afirmar seriamente que todo esto no es más que un movimiento táctico de Artur Mas para esconder los recortes y ganar las elecciones, cuando la política de recortes viene impuesta por la UE y se lleva a cabo en todas partes? ¿No resulta un poco ofensivo para la inmensa mayoría de los catalanes que muestra abiertamente su disgusto, por decirlo suavemente, con la política del Estado español respecto a Cataluña, plantear las cosas de esta forma? En fin, por no hablar del daño que ha hecho la campaña obsesiva contra el catalán de algunos medios y del PP, pretendiendo que en Cataluña existe una especie de persecución del castellano, que solo existe en la imaginación delirante de quienes lo afirman (algunos de ellos, por cierto, firmantes del Manifiesto).
Este es el problema, Fernando. Incluso personas como tú y yo, que podríamos estar dialogando sobre los pilares en los que se deberían asentar los puentes que hay que reconstruir, vemos la misma realidad de forma sensiblemente alejada. Allí donde tu ves un enorme esfuerzo de comprensión y generosidad para con Cataluña, yo veo una toma de posición, en la que sí aprecio y valoro, como antes te he dicho, el coraje que supone la importantísima afirmación que realizáis referente a aceptar la voluntad de la sociedad catalana, pero, en cambio, también veo desgraciadamente unos planteamientos muy parciales, sesgados e incompletos.
Los puentes, simplemente, están dinamitados. Ahora va a ser muy complicado reconstruirlos. Y tú y los firmantes del Manifiesto deberíais ser conscientes de hasta qué punto para ello la pelota está en el campo de España, y de que, si de verdad desea reconstruirlos, debería moverse rápido, con una valentía muy superior a la mostrada hasta ahora y tratando de superar de forma radical prejuicios que me temo están instalados muy en el fondo del alma española, que es más propensa a la imposición que no al pacto y a la aceptación de la diversidad.
No os engañéis, los nacionalistas radicales no están solo en un lado. No os engañéis, el nacionalismo que hasta hoy ha hecho imposible que en España se pudiera vivir en concordia aceptando su diversidad nacional, no es el nacionalismo catalán, sino el nacionalismo español. Y no os engañéis, no son solo los nacionalistas radicales catalanes los que han protagonizado esta corriente de fondo que nos ha llevado hasta aquí. Son muchos, muchísimos, los catalanes que están muy decepcionados y disgustados, y muy alejados afectivamente ahora mismo del resto de España.
Y también somos muchos los catalanes que tenemos la impresión de que lo hemos dado todo, y más, para dialogar y pactar, y que al final siempre han sido las instituciones del Estado español las que nos han cerrado la puerta en las narices.

dijous, 15 de novembre del 2012

La vaga i la política


Jo ahir vaig fer vaga, naturalment. I penso continuar apuntant-me a totes les que calgui. I penso també que cal muntar manifestacions contra els nostres governs mesquins i sense ànima. Però no puc deixar de pensar que aquí cal alguna cosa més.
I la cosa que crec que cal se’n diu política. Ens calen uns partits d’esquerres creïbles, que no facin aquesta sensació (sensació que, d’altra banda, crec que es correspon a la pura realitat) de total endogàmia i de tenir com a únic objectiu aconseguir el poder i mantenir-lo. Uns partits d’esquerres que siguin capaços de preguntar, d’escoltar, d’aprendre… Uns partits d’esquerres que siguin capaços, a partir d’aquí, de pensar alternatives i de proposar-les, encara que això vulgui dir assumir que caldran travessies del desert. Uns partits d’esquerres que tinguin com a objectiu, en definitiva, impedir que els mercats siguin els amos, i que per aconseguir això pensin què cal fer i ho expliquin amb seriositat i amb convenciment.
Diu que des de l‘ensorrament dels països comunistes el capitalisme ja no té por i imposa el que li dóna la gana. Deu ser veritat. I també deu ser veritat que la nostra societat està anestesiada per la supremacia ideològica dels valors de la dreta. Però raó de més per buscar alternatives. Els moviments socials i les mobilitzacions estan molt bé i són imprescindibles. Però sense donar-los traducció política, poca cosa farem. I aquesta és tasca dels partits d’esquerra (catalans, espanyols, europeus), i em sembla que no la compleixen.

dimarts, 13 de novembre del 2012

En la mort d'un jove


La segona poesia, amb una invitació molt intensa a fer vaga demà. Ara ja no és només per motius laborals: la indignitat dels desnonaments, ajuntada amb la mesquina reducció dels perceptors de la renda mínima d’inserció, fa adonar que els nostres governs, el de Rayoy i el de Mas, són simplement uns indesitjables, uns individus sense ànima.
La poesia és una mica grandiloqüent (la d’ahir certament que era millor), però a mi, quan la vaig llegir per primer cop, fa ja moltissims anys, em va enamorar l’últim vers.

Te’n vas anar amb aquell ponent dolcíssim…
Caigueres, lluitador, en marxar a la lluita.
Somreies a la força dels teus muscles
i glaties per guerres i corones,
i tot de cop t’has esllanguit per terra
amb els ulls admirats.

Ai, la Mort, i que n’ets d’embellidora!
Aquell teu primer vel, quan el llançares
damunt de l’hèroe en flor, tots somriguérem
sota els plors estroncats, que una serena
va començar a regnar en el pit i el rostre
del moribund. L’alè anava i venia
suaument emperesit, fins que esperàrem…
I no tornà… Llavors esclataven
més alts els plors del Cel… Ell ja no hi era…

Però a fora, al camp, feia un ponent dolcíssim…

dilluns, 12 de novembre del 2012

La vaca cega


Per preparar la vaga general, dues poesies de Joan Maragall, una avui i una altra demà. Potser no hi tenen res a veure, o potser sí. Però en tot cas, estan molt bé.

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel; la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, els cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.


diumenge, 4 de novembre del 2012

Sotto il Monte Giovanni XXIII


L’objectiu del pont de Tots Sants ha estat visitar Sotto il Monte.
O sigui que vam sortir el dia 31 fins a Aix-en-Provence, on vam dormir, i ahir vam arribar-nos a Bèrgam, on estem allotjats. A la tarda vam visitar la Città Alta, que és una joia (com tantes ciutats italianes de mida mitjana), i aquest matí ens hem arribat a Sotto il Monte, que oficialment es diu Sotto il Monte Giovanni XXIII, en homenatge al seu fill més il·lustre i també, és clar, per atreure visitants. (Com es pot deduir, això ho escric el mateix dia 2, però no ho penjaré al bloc fins que tornem).
Vam decidir que volíem fer aquesta visita precisament aquest any, per celebrar els cinquanta anys de la inauguració del Concili Vaticà II, i per reanimar-nos una mica eclesialment, per a la qual cosa el record de Joan XXIII és sempre un magnífic ajut. Ens feia una mica de por trobar-nos amb un parc temàtic, i més por ens feia encara trobar-nos amb un Joan XXIII estrictament mitificat, o momificat, sense que es pogués respirar gaire el que ell va ser i va significar.
I de fet, l’arribada al poble no ha estat gaire estimulant. Tot el poble adornat amb banderes vaticanes i amb garlandes dels colors blanc i groc de la bandera vaticana! Hem preguntat que per què, i ens ho han explicat: és per celebrar el cinquantenari de la inauguració del Concili! Realment, no els alabo el gust… Però en tot cas, aquesta celebració denota que l’obra de Joan XXIII és recordada realment. En fi.
Hem aparcat a la placeta de davant de Santa Maria in Brusicco, la delicosa església románica on van batejar el futur papa. Una de les curiositats principals de l’església és que tenen encastada en una paret la làpida de la tomba on estava enterrat Joan XXIII a les grutes vaticanes, i que Joan Pau II els va regalar quan, amb motiu de la seva beatificació, el va fer treure de la seva tomba i el va posar a la basílica de Sant Pere, al peu d’un altar, convertit en un ninot que suposadament és el seu cos embalsamat, i davant el qual els turistes fan fotos. Quina pena! Abans, quan estaba a les grutes, la gent s’hi aturava a resar. Ara és una pura atracció turística. Però els de Sotto il Monte han volgut deixar clar que no els agrada: en l’escrit que hi ha al costat de la làpida, diuen tres o quatre vegades que això s’ha fet “per voluntat del papa Joan Pau II”…
Després hem visitat la casa natal del papa. Molt previsible, però agradable de veure. Sobretot perquè totes les fotos i tots els missatges, tant a la casa com al seminari missioner que hi ha allà al costat, posen l’accent en les coses que més estimem de Joan XXIII: la mirada àmplia i oberta, l’esperit de concòrdia, la senzillesa, l’amor als pobres, l’allunyament dels encarcaraments i les enyorances inútils… Sí, les coses que a nosaltres ens són més vàlides en aquest moment. I una cosa molt interessant i valuosa: a la botiga de records, que és també llibreria, una selecció de llibres molt ben feta, centrada en Joan XXIII i també en personatges que sonen propers com el cardenal Martini, per exemple, i, sobretot, un detall impagable: una edició plastificada del “discurs de la lluna”, és a dir, les paraules improvisades que va pronunciar davant la gent que es va concentrar a la plaça de Sant Pere la nit de la inauguració del Concili. Se’n diu “discurs de la lluna” perquè comença dient que fins i tot la lluna ha vingut a unir-se a la festa… El dia de la inauguració del Concili, l’11 d’octubre de 1962, al matí, Joan XXIII va fer un discurs esplèndid adreçat als bisbes, en què va marcar el to que després va tenir tot el Concili. Però a la nit, parlant a la gent de la plaça de Sant Pere, Joan XXIII va completar el discurs del matí incorporant-hi proximitat, afecte, valoració de les persones, espontaneïtat, senzillesa… Cada cop em sembla més que el discurs de la lluna és una peça clau dels textos eclesials del segle XX. I m’ha alegrat molt que els que a Sotto il Monte gestionen el record de Joan XXIII també ho pensin.
En fi. El Concili va ser un esdeveniment totalment insòlit: els dirigents d’una entitat amb tant de volum i tanta historia i tant de poder com l’Església, decideixen, per voluntat pròpia, renovar-la de manera gairebé revolucionària. Crec que això no ho ha fet en tota la historia ningú més… I l’home que va engegar tot això va ser un vell de 80 anys… Després, ja ho sé, tot ha anat anant de cap per avall. Però es va fer. I aquell esdeveniment, i el qui el va posar en marxa, continuen sent un permanent punt de referencia.
A la Mercè i a mi ens ha agradat molt la visita…