diumenge, 30 de setembre del 2012

Un criteri davant l’actual crisi econòmica



 Avui, a missa, ens han llegit a la segona lectura un fragment de la carta de sant Jaume que crec que hauria de ser, per als cristians, un important criteri a l’hora de valorar l’actual crisi econòmica. Llàstima que hi hagi cristians situats a determinats llocs que semblin desconèixer absolutament aquesta pàgina del Nou Testament. Aquí la transcric:
“Ara us parlo a vosaltres, els qui sou rics. Ploreu desconsoladament per les desgràcies que us cauran al damunt. Les vostres riqueses s’han podrit, s’han arnat els vostres vestits, s’han rovellat el vostre or i la vostra plata, i el seu rovell serà el vostre acusador i us devorarà les carns. Heu amuntegat riqueses precisament aquests dies, que són els darrers. El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps clama contra vosaltres, i el clam dels segadors ha arribat a les orelles del Senyor de l’univers.. Heu viscut aquí a la terra una vida de delícies i plaers, us heu engreixat com el bestiar, ara que és el dia de la matança…”

dissabte, 22 de setembre del 2012

Molt enfarinada véns...




Per compensar la cançó de mossèn Cinto i mossèn Romeu que vaig penjar l’altre dia, avui en transcric una altra que m’ha vingut al cap, i que, tot i que és prou coneguda, segur que fa de bon tornar a recordar.. És de l’il·lustre escriptor, pintor, músic, i un munt de coses més, a més d’anticlerical i federalista, Apeles Mestres (ell es negava a escriure Apel·les, com mana la normativa). A alguns llocs, tanmateix, presenten aquesta cançó com a “cançó popular catalana”, cosa que, en el fons, no deixa de ser un honor per a l’autor... Per cert, que el pobre Apeles Mestres va tenir la mala sort de morir-se, de mort natural, el 19 de juliol de 1936, de manera que cap diari va portar la notícia, que prou d’altres notícies tenien...
La cançó, que se'n fot de les cançons tan típiques de jovenívoles i formoses pastoretes, és picant amb molta gràcia, magníficament construïda, delicada i tot... sí, també una petita joia, com la de mossèn Cinto. Apa, aquí la teniu.

La fadrina va a la font
a buscar un cantiret d'aigua,
refilant com un ocell
i saltant com una daina.
Tralaralà, larala, laralà la
Tralaralà, larala, laralà la.

En passar prop del molí
troba algú que l'esperava,
troba el fill del moliner
que li fa la mitja rialla.
Tralaralà, larala, laralà la...

Si em donessis un clavell,
jo te'n donaria un altre.
Si tu em fessis un petó,
jo te'n tornaria quatre.
Tralaralà, larala, laralà la...

Quan arriba de la font
li brunzina així sa mare:
- Molt trigaves a tornar !
- És la font que a penes raja.
Tralaralà, larala, laralà la...

- Molt despentinada vas!
- És que el vent m'ha escabellada.
- Molt enfarinada véns!
- És la pols que aixeca l'aire.
Tralaralà, larala, laralà la...

- Jo no veig que faci vent
ni que aixequi pols tan blanca!
- Aquí dalt potser que no...
allà baix fa un altre oratge.
Tralaralà, larala, laralà la...

dimarts, 18 de setembre del 2012

Josep Roc



Estic començant a preparar una ponència (petita) per a les cinquena Jornada de Centres d’Estudis de l’Eramprunyà, que tindrà lloc a Sant Climent el proper 17 de novembre, i el tema serà sobre la parla del Viladecans pagès. El tema dóna molt de si, i té molts fronts. De moment, el que més interessant se’m fa és el dels noms.
Per exemple, una cosa molt sabuda: els cognoms no s’utilitzaven, i amb prou feines se sabien: a la gent se la distingia pel nom de casa (la Montserrat de Cal Banato) o pel nom del pare (el Peret del Sèbio).
Una altra cosa: molts noms s’usaven en dimitiu, i això encara que l’individu en qüestió fos ja gran, i fins i tot vell. El meu besavi, Roc Balletbò, era el Roquet, i era un individu voluminosíssim i vellíssim (a més de que li faltava un braç i una cama, però això no hi té res a veure).
Una altra: els cognoms o els noms de casa es feminitzaven en referir-se a dones: les filles de l’alcalde republicà Llorenç Puig eren les Putxes, les dones de Cal Marxant eren les Marxantes, l’àvia de Cal Conrado era la Conrada vella… I això no era pas considerat menyspreatiu.
Quedaria la cosa més interessant: l’ús dels noms castellanitzats amb estructures genuïnament catalanes. Però és més llarg d’explicar i ja ho faré si de cas un altre dia.
El que volia explicar aquí especialment, però, i que és el que justifica el títol, és més específic. Resulta que els noms que es posava la gent eren força normalets. Noms que ara ja no s’usen gaire, però que si s’usen ningú no se n’estranya: Josep, Joan, Maria, Anton, Mercè, Vicenç, Pere, Laia (o més aviat Laieta)… Però n’hi ha dos que llavors eren força usats i que ara estan totalment fora d’ús. L’un és Baldiri, molt estès a tot el Delta i que fins i tot dóna nom a una població, Sant Boi. Baldiri, o Boi, va ser un soldat romà que va morir màrtir a Nimes i que, ja dic, va quallar molt per aquestes terres. I l’altre és Roc, noble de Montpeller que es va dedicar a cuidar empestats i que va ser molt popular aquí gràcies als immigrants francesos dels segles XVI i XVII, fins al punt que la festa major de l’Hospitalet (una població que, encara que no ho sembli, també forma part del Delta!) se celebrava el dia d'aquest sant, el 16 d'agost.
Ja dic, aquests dos noms s’han perdut. Però resulta que jo em dic Roc de segon nom. Perquè quan a la família van discutir com m’havia de dir, hi va haver una baralla entre el padrí, el meu avi patern, que es deia Tomàs i volia que jo me’n digués, i la padrina, la meva àvia materna, que volia que em digués Roc com el seu pare. El meu pare va imposar-se, i jo em vaig dir com ell, Josep. I la meva àvia va aconseguir que el segon nom fos Roc. I ara jo tinc un terrible dubte: ¿i si intentés recuperar una miqueta la tradició del nom de Roc incorporant-lo al meu nom? Estaria bé, firmar Josep Roc Lligadas. De fet, però, si ho penso bé, queda força pedant, i complicat, fer un canvi d’aquests als 61 anys. Però potser m’animaré a utilitzar-ho alguna vegada…
I una nota per acabar. Avui fa deu anys que vam venir a viure a Viladecans. Aquí vaig néixer i hi vaig viure els meus primers deu anys. Després, quaranta anys rondant pel món: la Conreria de Tiana, Barcelona, Roma, Mataró, novament Barcelona… I fa deu anys que amb la Mercè vam decidir de venir a viure aquí. Balanç global: molt i molt positiu.

dilluns, 17 de setembre del 2012

L’olor del gessamí


Dissabte al vespre vaig pujar al terrat a estendre la roba i arribava, de l’eixida de la veïna, una forta i agradable olor de gessamí. Després, ens en vam anar a sopar amb la Mercè, la meva dona, i el Jordi, el meu germà, a una pizzeria, i d’un jardí d’allà al costat també arribava aquesta agradable olor. I com que al matí havíem estat endreçant coses i ens havíem trobat amb roba de la meva mare, entre tot plegat me n’he enrecordat d’una de les cançons que la meva mare cantava quan era jove. I és que la meva mare, de jove, cantava molt, La cançó són uns versos de mossèn Cinto Verdaguer musicats per mossèn Lluís Romeu. La lletra és altament carrinclona, però sona molt bé. I amb música encara més. O sigui que aquí us la poso:
Collint violetes
i algun gessamí
cantava amoretes
diumenge al matí.
L’aurora em volia
per son rossinyol.
Jo li responia:
Dindol!
Jo en sóc de Maria!
Ja disculpareu. Ja ho he dit: és carrinclona. Però tan naïf que m’agrada molt, i amb la música més. I el gessamí fa una olor esplèndida.

diumenge, 9 de setembre del 2012

Una pregunta a l’Albert Sáez sobre Eurovegas i l’abat de Montserrat



El director adjunt del Periódico, Albert Sáez, persona a qui jo tenia per sensata i raonable, i que deu ser cristià o filocristià (almenys és membre del consell de direcció d’una revista cristiana, Foc Nou), en un article publicat ahir al seu diari se’n fot i li perdona la vida a l’abat de Montserrat a propòsit de la seva oposició a Eurovegas. També se’n fot d’Iniciativa, però això ja és menys sorprenent.
Diu Albert Sáez: “La Catalunya políticamet correcta –des d’Iniciativa fins a l’abat de Montserrat– havia condemnat Eurovegas al foc de la protesta”. I és que per a Albert Sáez la cosa és molt clara: “És una mala notícia per a Catalunya que Eurovegas no s’instal·li al Baix Llobregat”.
Jo crec que, al contrari, la mala, la pèssima notícia era la possibilitat que un negoci tan nociu com el del senyor Adelson s’instal·lés en un lloc tan estratègic com l’àrea de Barcelona, i a més ho fes destruint un espai tan mereixedor de protecció per a la qualitat de vida col·lectiva com és el delta del Llobregat. I crec, també, que els nostres governants són uns pèssims governants quan creuen necessari fer tota aquesta destrossa per salvar l’ecoomia del país, una destrossa que ara ja van dient que no els agradava gaire. ¿De veritat no es veien capaços de trobar cap més sortida?
La pregunta a l’Albert Sáez és molt simple: ¿De veritat no t’ha fet pensar res el que diu l’abat de Montserrat que et vegis amb cor de despatxar-ho amb una brometa ridiculitzadora?
Deu ser que el pensament únic que s’està apoderant del país, aquest pensament que es resumeix en la frase “El que no són pessetes són punyetes”, ens està assecat el cervell a tots plegats.