diumenge, 27 de maig del 2012

Pentecosta: La sirena se féu un xic ençà…



El meu germà Jordi és de colònies amb Asdivi (l’Associació de Persones Discapacitades de Viladecans) i la Mercè, la meva dona, se n’ha anat tres dies a Puiggraciós. O sigui que, com que estic sol, ahir vaig decidir anar-me’n a Montserrat. Montserrat per a mi sempre és un lloc esplèndid. Llàstima que amb les obres ara no es pugui seure als bancs de la plaça de dalt, entre aquells sants que hi tenen allà posats, i que és el lloc on més m’agrada estar. Hi ha, però, un altre lloc on també em fa de molt bon estar. És al començament del camí de Sant Miquel, en els bancs de pedra que hi ha al costat de l’estàtua de Pau Casals. Des d’allà es veuen les muntanyes de sobre el monestir, que m’agraden especialment, i, al capdamunt, els xiprers de l’ermita de Sant Dimes, que, quan fa moltíssims anys m’hi vaig arribar, creaven un espai  molt acollidor. No sé si ara hi viu algú a l’ermita, però espero que l’espai continuï igual d’agradable. Jo, però, ja no estic en condicions de pujar a comprovar-ho…
I bé. Vaig anar a la missa conventual, i s’hi celebrava l’aniversari de la dedicació de la catedral de Sant Feliu, que és la seu de la diòcesi a la qual pertany ara Montserrat. Però com que érem vigília de Pentecosta, dues o tres de les pregàries s’hi referien. I una deia (més om  menys): “Perquè els pastors de l’Església sàpiguen descobrir les manifestacions del buf de l’Esperit que arriben des de fora de l’Església”. Vaig pensar que l’havien encertada de ple. I és que una de les grans adquisicions del Concili Vaticà II va ser aquesta de reconèixer l’acció de l’Esperit més enllà de les fronteres eclesials, i voler aprendre d’aquesta acció en els que no són “dels nostres”, i en canvi ara sembla que això es vulgui oblidar per part dels nostres dirigents eclesials. Caldrà reivindicar-la, aquesta adquisició conciliar. I pregar a l’Esperit Sant perquè la revifi.
A la sortida de missa, sento un cor que canta a la plaça de davant del Museu. I que canta L’Empordà, però amb un tipus de veus i d’harmonització que no em recordava cap de les interpretacions que n’havia sentit. Cantavem sense partitures, i ho feien molt bé. Amb un cert accent de Lleida, però una mica estrany, perquè barrejaven vocals del català oriental amb les de l’occidental. I deien “pastor me fas neguit” i “la sirena se féu un xic ençà”, que sonava valencià.
Després de L’Empordà, molt aplaudit pels que els escoltàvem, van cantar un parell de cançons en anglès, i van fer una pausa. Feia gràcia perquè anaven vestits de guiris totals, o sigui que la majoria anaven amb pantalons curts i samarretes. Vaig pensar que devia ser una coral de Lleida que feien algun tipus de viatge junts. I em vaig acostar a preguntar a unes noies que d’on eren. Les noies em van mirar amb cara de no entendre’m i em van dir: “English, please”. I a través del meu mal anglès vaig arribar a entendre que eren un grup nord-americà que estaven per aquí i que “cantaven a les catedrals”. O això em va semblar.
Després, van tornar a cantar. Unes quantes cançons més en anglès i, al final, novament L’Empordà. Vaig pensar que era una bona preparació de la Pentecosta: l’Esperit a tot arreu, i compartint totes les llengües.
A la tarda, vaig tornar a la basílica, a les Primeres Vespres de Pentecosta. Molt bé. En dies importants com aquest, m’agrada molt poder participar de la litúrgia montserratina.
Veniu, Esperit Sant!

divendres, 25 de maig del 2012

Eurovegas al Ple Municipal de Viladecans



Ahir, al Ple Municipal de Viladecans, es va debatre i votar una moció d’ICV-EUiA contra Eurovegas. També se’n va votar a continuació una altra de Plataforma per Catalunya, també en contra, però com que el regidor de PxC no va dir res, no sé com ho argumentava.
Molt bé el plantejament d’ICV-EUiA, i molt bé la manera com el José Luis Atienza, el portaveu, el va defensar. I els altres, molt penosos tots, excepte un diputat no adscrit, trànsfuga de CiU, que va parlar en nom del sentit comú i també va donar suport a la moció.
Els altres, o sigui PSC, CiU i PP, com he dit, molt penosos. El millor, sens dubte, el PP, que va parlar sense embuts de que del que es tractava era de fer diners com fos. Els de CiU, en canvi, van mostrat un cert distanciament amb el projecte i amb el seu promotor, però en definitiva també van acabar defensant que l’important és fer diners. I el paper més penós va ser el dels socialistes. Ens van dir que discutir sobre notícies de diaris no era seriós, i que era perdre el temps, perquè uns deien una cosa i uns altres una altra, i per tant calia esperar veure el projecte per pronunciar-s’hi. Donant per sentat, per tant, que els arguments en els quals es basa l’oposició al projecte, és a dir, la liquidació d’un territori fins ara habitable i amb valors humans, socials i ecològics que resultaven importants de manenir just a l’entrada de Barcelona, no tenien cap interès.
El resum, per mi, és que tenim la batalla perduda. Continuarem lluitant, però és evident que si no ve Eurovegas vindrà qualsevol altra cosa. Perquè per al PSC, també, l’important és fer diners sigui com sigui. Del PP i de CiU ja m’ho podia esperar, però del PSC no.
A les portes de Barcelona tenim un espai que fa la ciutat més habitable, més rica humanament, més atractiva. I els que vivim aquí estimem tot això, i volem viure en aquesta terra. Però als nostres partits, això no els importa. Cap visió de futur, cap interès per la qualitat de vida de la gent. Només diners. Vendre’s el que sigui per fer diners. No tenen ànima.

dimecres, 23 de maig del 2012

La Torre Modolell és el nostre símbol. Rehabilitem-la!



Doncs com he explicat els darrers dies, el Grup Tres Torres hem engegat una campanya per reclamar la rehabilitació de la Torre Modolell. La vam començar amb una carta que van signat un notable nombre de persones significatives de la vida social viladecanenca: des del Síndic de Greuges fins als que van rebre les dues primeres Medalles d’Honor de la ciutat; des de presidents d’associacions de veïns fins a persones compromeses en entitats culturals; des de regidors i exregidors fins a responsables d’associacions de lleure infantil; des de titulars de comerços fins als rectors de les parròquies; des d’arquitectes a metges; des de dirigents d’entitats socials fins a professors universitaris; des d’antigues masoveres i mestresses de masies fins a activistes antifranquistes històrics. La carta la vam presentar a l’alcalde, el qual ens va convocar a una reunió en què hi havia també els dos primers tinents d’alcalde, suposo que com a senyal que es comprometia seriosament amb el tema. Però el fet és que no tenim ni idea dels terminis previstos per fer les coses bàsiques que cal fer, si és que aquests terminis existeixen.
I ara, una reflexió. I és que, com que estem en època de crisi, hi ha qui diu que preservar el patrimoni històric és un luxe que no ens podem permetre, perquè hi ha necessitats molt més urgents que aquesta. Però això sovint és una excusa, un pretext que fan servir els que manen, que justifiquen així carregar-se totes les coses bones i valuoses que tenim, i no donar importància a res que no sigui fer diners.
Sens dubte que el benestar per a tots, i sobretot per als qui estan en pitjors condicions, és una cosa bàsica, i cal lluitar amb totes les forces perquè no ens retallin més per aquesta banda. Però al mateix temps, també cal dir que, perquè la vida de tots plegats valgui realment la pena, ens cal estimar i preservar les coses valuoses que tenim i que configuren les nostres arrels. Si no, ens convertirem en simples éssers humans juxtaposats, sense cap identitat pròpia. Nosaltres volem ser persones, amb vida, amb arrels, amb història, amb punts de referència propis dels quals volem poder estar orgullosos. Per això considerem més important que mai la preservació i la difusió del nostre patrimoni, per estar orgullosos de nosaltres mateixos.
O sigui que continuem la campanya, amb una exposició i un acte públic que tindran lloc el cap de setmana del 9 i 10 de juny, coincidint amb les catifes de Corpus (totalment laiques, tot sigui dit) que es fan al centre de la vila. Aquí us transcric el programa, i us animo a venir:

Exposició: La Torre Modolell és el nostre símbol. Rehabilitem-la!
Dissabte 9 de juny, de 10 a 2 i de 4 a 9
Diumenge 10 de juny, de 10 a 2

A la mateixa Torre Modolell, al corraló que comunica el carrer Jaume Abril amb el Jardí, a redós de l’escala monumental, podreu visitar una exposició que ens mostra la història i l’actualitat de la Torre Modolell i el Jardí, amb els seus millors racons, i amb les propostes per rehabilitar-la. I de passada, podreu admirar les catifes de Corpus al carrer.

Acte públic: La Torre Modolell, el passat i el futur
Dissabte 9 de juny, a les 7 del vespre

Al Jardí de la Torre Modolell, agradablement a la fresca, i amb coca i cava al final:

·         Històries i aventures de la Torre i el Jardí, amb Teresa Bubí, Andreu Comellas i  Josep Lligadas.
·         El que la Torre i el Jardí són per a nosaltres, amb Jaume Lligadas i Maria Victòria Herrero.

dilluns, 21 de maig del 2012

Les desventures de la Torre Modolell




Continuo amb la història d’abans d’ahir. La Torre Modolell va passar a ser seu de l’Ajuntament de Viladecans l’any 1920. Va passar a ser un edifici propietat del municipi, o sigui de la col·lectivitat. El seu jardí, que tenia de tot (uns llacs, una colla d’arbres exòtics, un passeigs de til·lers, unes altíssimes palmeres, unes fonts, unes arcades, una curiosa ocellera, i unes escales amb balustres de porcellana que pujaven a una terrassa) va passar a ser públic, cosa que va fer encara més que tothom sentís aquell conjunt com un orgull, i com una cosa que formava part de la vida de tots.
La nova funció de la Torre i del jardí va fer perdre algunes coses, com alguns ornaments interiors per adaptar el lloc a la funció municipal, i alguns elements del jardí que no eren compatibles amb la funció de jardí públic. Però Déu n’hi do com es va anar conservant.
Però des de fa vint o trenta anys el deteriorament s’ha anat agreujant: el pas del temps, algunes intervencions desafortunades, alguns actes vandàlics, i sobretot la manca d’interès en el manteniment del conjunt per part de l’Ajuntament ens han dut a una situació lamentable.
Actualment, la façana de l’edifici fa força pena, el segon pis i una part del primer han estat clausurats perquè perillen, al jardí cada cop hi ha menys arbres, les escales amb balustres de porcellana estan caient a trossos i de balustres no en queda cap (els dos darrers van desaparèixer misteriosament l’any passat), la terrassa està foradada i cau aigua a sota… Una immensa pena, tot plegat.
De fet, l’Ajuntament fa anys que té un projecte d’adossar a la Torre un edifici nou, supermodern, que segons sembla serà una meravella. Quan es faci l’edifici nou, es preveu rehabilitar la part principal de la Torre, però alhora es preveu també fer desaparèixer les escales i la terrassa, cosa que significaria la mutilació del conjunt. I amb el jardí no se sap què s’hi pensa fer. En definitiva, sembla que l’important no és la Torre i tot el seu entorn, sinó l’obra nova que s’hi farà.
I mentrestant, anem veient com un símbol de Viladecans, valorat i estimat de tothom, es va malmetent.
I per això estem de campanya. Que ja us explicaré el proper dia.

dissabte, 19 de maig del 2012

La Torre Modolell



La Torre Modolell és la seu de l’Ajuntament de Viladecans. I se’ns està deteriorant per moments, per la deixadesa municipal durant anys. I ara estem ficats en una campanya per salvar l’edifici. L’alcalde diu que sí, però ja veurem.
La Torre Modolell és un palau de finals del segle XIX, d’un estil modernista-neogòtic, que es va fer construir Magdalena Modolell per l’arquitecte Josep Azemar. Magdalena Modolell era una dama de l’alta burgesia barcelonina, de profundes conviccions catòliques, que exercia amb una barreja de paternalisme, integrisme i ingenuïtat, i que va fer de Viladecans el seu feu. Estava casada amb l’escriptor i periodista Jaume Nogués, més o menys carlí però sense estridències. Tots dos es van casar ja grans (ella 34 anys i ell 32) i no van tenir fills, de manera que Magdalena Modolell va decidir, en el seu testament, deixar el seu palau i bona part de les seves propietats per a finalitats religioses i socials. El palau, concretament, volia que es destinés a centre social catòlic, fos en el mateix edifici o fos en un altre lloc que s’adquirís amb la seva venda. I va deixar com a marmessors, és a dir, com a executors de les seves voluntats, cinc capellans, quatre de Barcelona i el cinquè el rector de Viladecans, amb l’afegit que l’aleshores rector, Andreu Samaranch, continuaria sent-ho encara que deixés de ser rector.
Els marmessors, gent intel·ligent, van considerar que aquell palau seria impossible de mantenir si es destinava a centre catòlic, donades les seves dimensions en comparació amb les minúscules dimensions que aleshores tenia el poble, i que també seria impossible de vendre. De manera que van pactar amb l’Ajuntament, que a Viladecans mai no havia tingut una seu fixa, que es quedés amb el palau a canvi d’una compensació econòmica no gaire elevada. Però mossèn Samaranch no ho va acceptar. Ell, integrista furibund, permanentment enfrontat amb les autoritats municipals, fossin de dretes o d’esquerres, ja es veia dirigint aquell esplèndid edifici, i esdevenint, de fet, l’home més poderós del poble. I va iniciar una campanya duríssima davant el bisbe per evitar que anés a parar a mans de l’Ajuntament, i va fer aixecar els seus partidaris per enfrontar-se a la decisió… i va aconseguir que el bisbe acabés tip d’ell i el fes fora de Viladecans. Però com que, tot i no ser ja rector de Viladecans, continuava sent marmessor a títol personal, va continuar la seva campanya fins a la mort. Però no se’n va sortir.
Aquest és el resum d’una història apassionant que, si la voleu llegir sencera, podeu fer-ho en el llibre “Viladecans 1915. L’herència de Magdalena Modolell”, que va escriure Jaume Lligadas, que és germà meu, i que el va publicar l’any passat el Grup Tres Torres, que és un grup que treballem per la preservació i difusió del patrimoni històric i cultural de Viladecans. Les “tres torres” són els tres edificis emblemàtics de Viladecans: la Torre Modolell, que és aquesta de la qual estic parlant, la Torre del Baró, un castell que és on vivien els senyors de Viladecans, i la Torre Roja, que és on havien viscut els senyors de la Quadra Burgesa, que era una mena de petit municipi que després es va annexionar a Viladecans.
Bé, doncs el cas és que la Torre Modolell s’ha anat fent malbé a poc a poc. I ara estem en una campanya que espero que serveixi d’alguna cosa. Perquè a Viladecans, malgrat la seva imatge de suburbi desgraciat de Barcelona, encara tenim uns quants edificis i uns quants racons realment esplèndids. Però no sembla que hi hagi gaires ganes de preservar-los i lluir-los.
M’aturo aquí. Demà o demà passat continuaré explicant-vos-ho.  

diumenge, 13 de maig del 2012

Ara resulta que, segons Convergència, sóc un catòlic integrista



Mai no m’ho hauria imaginat, que arribéssim fins a aquest punt.
Entre els molts arguments que hi ha per oposar-se a aquesta barbaritat de l’Eurovegas que Convergència i el PSC ens volen col·locar a la porta de casa, un d’ells és que aquest negoci es basa en el joc i arrossega prostitució en grans quantitats. És a dir, que la Generalitat de Catalunya es dedica a potenciar, al mig de la zona més poblada del país, dues activitats que no semblen gaire defensables des de cap punt de vista, si és que un desitja una societat que funcioni amb valors de dignitat.
Doncs bé. Resulta que, no sé si seguint l’argumentari oficial del partit, o per pròpia iniciativa, hi ha militants de Convergència que van dient que escandalitzar-se per la prostitució i pel joc només ho fan els catòlics integristes. Que això són activitats lliures que ningú no té dret a prohibir, i que no s’obliga pas a ningú a apuntar-s’hi. I amb un afegit per arrodonir la cosa: que, si la proposta fos fer una fàbrica d’armanent, ¿per què no? Al capdavall, aquestes fàbriques bé continuaran existint. Doncs aleshores, ¿per què no aprofitar-nos-en nosaltres?
Aquesta és la ideologia actual del partit de la feina ben feta, dels valors de l’esforç, de la Catalunya potent i amb futur…
Convergència, pel que es veu, ha optat ja pel materialisme més barroer. Això sí, ben embolicats amb la bandera, i amb molta retòrica sobiranista. Ara deuen estar preparant un nou escut de la Generalitat amb un lema envoltant les quatre barres que digui: “El que no són pessetes són punyetes”.

dijous, 3 de maig del 2012

La Nabila ja parla en català



La Nabila és una de les dependentes de la botiga on vaig a comprar la fruita. És marroquina, jove, guapa, vesteix a l’occidental, parla un castellà perfecte i fa uns mesos va tenir una criatura. Em sembla que és la companya de l’Ahmed, l’encarregat de la botiga.
La Nabila sempre m’havia intrigat perquè sent com és, i es nota, una noia llesta, mai no fés cap intent de parlar en català. No deia ni “adéu”, que és una paraula que molta gent que no parla en català té incorporada al seu vocabulari. Ella, quan jo li deia “adéu”, sempre em contestava amb un “adiós” o un “hasta luego”. M’imaginava que havia decidit que amb aprendre bé el castellà ja en tenia prou, i no volia embolicar-se amb el català, que, d’altra banda, no li feia cap falta.
Però heus ací que dilluns, quan passo a pagar, em diu: “Ocho con sesenta”. I després, aixeca els ulls amb mirada múrria i afegeix: “Vuit amb seixanta”, i pronunciant “xixanta”, que és com ho diem aquí. Jo quedo parat i li dic: “Això és nou!”. I l’altra dependenta, que és una andalusa que quan cal parla en català, em comenta: “És que la Nabila ha progressat molt!”.
O sigui que aquesta noia sí que pensava que valia la pena parlar en català, però ha esperat a llançar-s’hi quan s’hi ha vist segura. Perquè començar pels números, Déu n’hi do.
M’alegra molt que les coses puguin ser tan senzilles…

dimarts, 1 de maig del 2012

Primer de Maig




A l’hora que estic escrivint això, jo hauria d’estar anant-me’n cap a Barcelona a la manifestació del Primer de Maig. Però la meva situació física cada cop fa més pesat anar a coses així, i per tant opto per quedar-me a casa i, almenys, escriure.
Espero que la manifestació d’aquest any tingui una gran participació. Però en tot cas, tant si la té com si no la té, ben poques vegades, en els anys de la democràcia, hi haurà hagut més motius per participar-hi. La immoralitat dels mecanismes que ens van dur a la crisi, i la més gran immoralitat encara dels mecanismes amb els quals suposadament n’hem de sortir, fan evident que això no pot continuar. L’exemple més sagnant, per mi, és la retirada de la cobertura sanitària als immigrants sense papers, que a més de ser un acte de gran maldat envers els més desprotegits, és una estupidesa des del punt de vista de la preservació de la salut col·lectiva. Però ja sabem que als que manen aquestes coses tant els fan.
També voldria dir aquí que estic convençut que els sindicats haurien de millorar força el seu funcionament, els seus centres d’interès, el seu llenguatge, per actuar de veritat al servei de tota la classe obrera, que és variadíssima i majoritàment ni sent ni s’expressa amb els punts de referència que la classe obrera tenia en les èpoques més antigues. Però com que, tot i això, són els que més poden defensar els nostres drets, doncs tenen tot el meu suport.
Però és que el problema és polític. I són encara massa pocs els polítics disposats a promoure un canvi de funcionament en el model capitalista. L’esperança actual està en les eleccions franceses de diumenge que ve, i mira que és poca cosa, això… I menys és encara quan els nostres socialistes d’aquí són tan covards que es pleguen a Convergència i donen suport a l’Eurovegas, que és precisament la quinta essència del model capitalista que ens ha dut fins on ara estem. El meu agraïment, tanmateix, a l’Ernest Maragall que hi va votar en contra.